Diumenge 26 durant l'any

Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

El Senyor fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos. R.

R. Lloa el Senyor, ànima meva.

El Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos. R.

El Senyor guarda els forasters,
manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.

Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.

Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

 

 

La Paraula que avui ens adreça Déu ens exhorta a considerar les tremendes conseqüències d’una vida relaxada i frívola. En el nostre món no manca gent amb recursos materials que es lliura a la mol·lície i el luxe, preocupada per treure-li a la vida tot el suc que aquesta li pugui oferir, mentre s’obliden del proïsme i les seves necessitats. El profeta Amos, que va viure en una època de la història d’Israel d’una gran bonança econòmica que només beneficiava a uns pocs i d’una gran decadència moral, ens presenta els poderosos i influents endropits en llurs divans, bevent i cantant, sense preocupar-se d’un país que anava cap a la ruïna. És en aquest context que els profetitza que aniran a l’exili i que s’acabarà ben aviat la disbauxa en què estan vivint. La profecia es va complir al cap de trenta anys, quan els assiris van conquerir Samaria, van deportar la població i van posar fi al regne d’Israel; només Judà va sobreviure un segle i mig més. Aquest fet tan dissortat i dramàtic serà una de les moltes lliçons donades per la història sobre la ruïna social i política que causa la decadència moral. La nostra època i la nostra societat, ¿sabran aprofitar aquesta lliçó o repetiran la història? Perquè sembla que l’actual civilització del benestar no ho ha acabat de comprendre.

            Però hi ha una reflexió més important: la vida tancada en els horitzons estrets dels plaers terrenals és per ella mateixa negació de la fe, impietat i ateisme pràctic amb el consegüent desinterès vers les necessitats dels altres; dit en poques paraules: és el camí per arribar a la ruïna en el temps i en l’eternitat. Aquest aspecte ens l’il·lustra molt bé l’Evangeli amb la paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer. A primera vista, sembla que  el pecat del ric Epuló sigui la seva afecció excessiva al luxe, a la bona taula i a una vida regalada; però, si aprofundim una mica més, hi podrem descobrir en ell un desinterès absolut envers Déu i el proïsme. Tots els seus pensaments i preocupacions es limiten a banquetejar esplèndidament cada dia, despreocupat totalment del pobre Llàtzer que defalleix a la seva porta. Aquesta paràbola es l’antítesi de la de l’administrador astut que escoltàvem diumenge passat: mentre que l’administrador, quan es comença a veure en el perill, se n’adona de la necessitat que té de fer amics i dedica temps i diners a guanyar-se l’afecte dels deutors del seu amo, el ric no se n’adona de res, només viu tancat en ell mateix, no s’interessa pobre i no veu que la seva pròpia vida està en perill; per a ell queda molt lluny aquell ensenyament de Jesús que sentíem fa uns diumenges: «Convideu els pobres que no us poden correspondre. Feu-vos rics davant Déu». En definitiva, el ric Epuló no tenia altre déu que ell mateix.

            El fet de morir va ser igual per a tots dos, però no va ser igual el que va venir després, com tampoc no havia estat igual el que havien viscut abans. A Llàtzer els àngels el van portar a la falda d’Abraham, mentre que el ric va ser sepultat i es va enfonsar en els turments. Talis vita, finis ita, deien els clàssics: Tal ha estat la vida, tal ha estat el final. En el diàleg que se segueix entre Epuló, abrasat per la set, i Abraham se subratlla la inexorable fixació del destí etern, corresponent per altra banda a la posició voluntària que cadascú prengui en la vida present: el qui va creure en Déu i s’hi va confiar, tindrà en el Senyor el goig i la vida eterna; el qui només va viure per gaudir, donant-se al plaer, com si Déu no existís i oblidant-se dels altres, quedarà eternament separat de Déu i del proïsme als qui no ha estimat. Però no ens pensem pas que aquesta història és només una dialèctica entre els rics i els pobres d’aquell temps que Jesús fa servir per donar una lliçó als seus contemporanis, sinó que es tracta també d’un missatge molt seriós i important per a nosaltres. ¿Us heu fixat que Epuló diu a Abraham que, ja que per a ell no hi ha res a fer, almenys enviï Llàtzer a advertir els seus cinc germans? Doncs bé, nosaltres som aquests germans del ric Epuló, nosaltres que som advertits i amonestats per la Paraula de Déu. A nosaltres ens adreça Jesús el seu missatge; cada diumenge sentim Moisès i els profetes; cada diumenge escoltem i veiem Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts, ¿quin cas en fem? Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor, ¡no enduriu els vostres cors!