Jo, Joan, vaig veure un àngel que pujava de sol ixent i tenia la marca del Déu viu, i cridà amb totes les forces als quatre àngels que havien rebut el poder de fer mal a la terra i al mar: «No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu.» Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces. «Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell.» I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents, i es prosternaren davant el tron amb el front fins a terra, adorant Déu, i deien: «Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.» Llavors un dels ancians em va preguntar: «Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs.»

És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, 
el món i tots els qui l’habiten. 
Li ha posat els fonaments dins els mars, 
i les bases, a les fonts dels rius. 

R. Aquests són els qui vénen per veure-us de cara, Senyor. 

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? 
Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa, 
que no confia en els déus falsos. R. 

Rebrà benediccions del Senyor,
rebrà els favors del Déu que salva.
Aquests són els qui vénen a buscar-vos, Senyor, 
per veure-us de cara, Déu de Jacob. R.

Estimats, mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som. Per això el món no ens reconeix, com no l’ha reconegut a ell. Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. I tothom qui té aquesta esperança en ell es purifica, tal com Jesucrist és pur.

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

Alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa serà gran en el cel.

¡Quin goig fa veure la família sencera reunida amb motiu d’una festa! Germans, cosins i parents que feia temps que no es veien es tornen a retrobar i el record i l’estimació que es professen fa que no hagi estat tan llarg el temps de la separació. Amb la festa de Tots Sants passa quelcom de semblant, no es tracta d’un sentimentalisme banal, sinó d’una intensa emoció que brolla de la fe i l’esperança. Tots Sants és el descobriment que tots els creients formem la família dels fills de Déu, dels germans de Jesucrist; per això, la festa d’avui –en realitat tota celebració de l’Eucaristia ho és– és la reunió d’una gran família, una reunió que aspirem que sigui definitiva quan es manifestarà plenament el Regne de Déu. Mentrestant, mentre caminem en el temps, experimentem una barreja d’alegria i de tristesa: alegria per poder compartir la joia de la fe amb molts germans, de fer camí cap a la Pàtria definitiva, i tristesa perquè molts germans nostres, que voldríem que hi fossin, encara no hi són; tristesa també a causa dels nostres pecats i infidelitats.

Malgrat les nostres limitacions humanes i les nostres culpes, tots els deixebles de Jesucrist estem cridats a la santedat. De moltes maneres, la Sagrada Escriptura i la predicació de l’Església ens ho recorden; les paraules de sant Joan a la primera carta van en aquesta línia: «Tothom qui té aquesta esperança en Ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur». Perquè ser cristià és ser configurat a Jesucrist, ser una sola cosa amb Ell, de la mateixa manera que Ell i el Pare són una sola cosa en l’Esperit Sant. Per això, la santedat no és pas el privilegi d’uns pocs escollits, sinó el patrimoni universal que tots els homes i dones, creats a imatge i semblança de Déu, són cridats a compartir.

L’Església és una comunió viva de tots els sants. Parlar de santedat és el mateix que parlar d’intimitat i comunió amb Déu, participació en la vida de la Santíssima Trinitat, que ens revela fins a quin punt Déu és amor. Per això, tots els creients, pel fet que som estimats per Déu i volem estimar Déu, ens sentim profundament units a Ell i, al mateix temps, ens sentim profundament vinculats entre nosaltres, formant així una comunió d’amor i vida: és el que diem en el Credo dels Apòstols que vam aprendre a la catequesi: «Crec en la comunió dels sants», ¿en què consisteix? Es tracta d’una comunió que ens uneix a tots, vivents i difunts, gent que encara pelegrinem a la terra, benaurats que participen en la glòria del cel i germans que es purifiquen al purgatori. Entre tots circula un corrent d’amor i vida, que mai no s’atura ni es talla; ni tan sols la mort té poder per tallar-lo o trencar-lo, perquè parteix de Déu i es fonamenta en Déu, en el qual s’identifiquen amor i vida per sempre.

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» L’home li digué: «La dona que m’heu donat m’ha ofert el fruit d’aquell arbre, i n’he menjat.» El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.»
L’home donà a la seva esposa el nom d’Heva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.

Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
han sortit victoriosos. R.

R. Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses.

El Senyor ha revelat la seva ajuda,
i els pobles contemplen la salvació.
L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment
a la casa d’Israel. R.

Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.
Aclameu el Senyor arreu de la terra
esclateu en cants i en crits d’alegria. R.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.» Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible.» Maria va respondre: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

Alegra't, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb tu

           La celebració d'avui està profundament relacionada amb el sentit de l'Advent, perquè la Mare de Déu és la gran figura de l'esperança, model i exemple per als seus fills. Ningú millor que ella va saber esperar amb tanta intensitat l'arribada del Salvador. Sortoses les entranyes de la Verge Maria, que van portar al món el Fill del Pare Etern. Per preparar una estança digna per al seu Fill, Déu va beneir i santificar aquella humil serventa que havia escollit  des del mateix moment de la seva concepció, preservant-la del pecat original: «És dolç i piadós creure que la infusió de l'ànima de Maria va tenir lloc sense pecat original, de manera que en la mateixa infusió de la seva ànima ella fou també purificada del pecat original i adornada amb els dons de Déu, rebent una ànima pura infosa per Déu; de manera que, des del primer moment en què ella començà a viure fou lliure de tot pecat». Qui s'expressa així és Martí Luter en un sermó Sobre el dia de la Concepció de la Mare de Déu, pronunciat el 8 de desembre de 1527, quan ja feia anys que havia iniciat la Reforma protestant; he preferit aquesta cita a la d'un autor catòlic pel seu caràcter sorprenent. És cert, Luter, ja protestant, creia en la Concepció Immaculada de Maria, quan en l'Església catòlica, tot i ser objecte de la devoció del poble fidel, era una qüestió encara disputada entre els teòlegs. Maria, immaculada en la seva concepció fou també immaculada al llarg de tota la seva vida; sense distingir-se externament per res de les dones del seu poble i de la seva època, era l'obra mestra de la gràcia. La Concepció Immaculada de la Verge Maria posa a la nostra consideració l'ésser humà tal com Déu el va crear i tal com volia que fos: imatge i semblança seva. En el pla redemptor de Déu, Maria és el model de la humanitat salvada per Jesucrist i per això Ell va  voler que la salvació abastés en ella des del primer instant de la seva vida, i que aquesta salvació perseverés en ella al llarg de tota la seva vida en un estat perfecte de gràcia, sense cap mena de defecció. La Benaurada Verge Maria ens mostra el que som nosaltres a partir del Baptisme i el que serem quan assolim plenament la glòria de Déu.

           La vida de la Mare de Déu va estar adornada per moltes virtuts: humilitat, confiança en Déu, rectitud d'intenció i disponibilitat per a fer la voluntat del Senyor en tot moment, entre d'altres. Però avui, fóra bo destacar una en particular: la puresa, que ella visqué al llarg de tota la seva existència terrenal, de tal manera que es transformà en un espill de la puresa de Déu i per això ha merescut que l'anomenéssim “la Puríssima”. «Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu», ens diu Jesús a les Benaurances, perquè la puresa ens apropa i ens fa semblants a Déu, i solament aquells que tenen un cor net i uns ulls purs el podran veure. Feliç vós, Maria, perquè heu vist Déu fet home en el fruït beneït de les vostres entranyes.

           Per a molts avui dia se'ls fa difícil creure en la virginitat de la Mare de Déu, que es materialitzà en una existència terrenal tota pura i consagrada al Senyor. L'ambient que ens envolta –tan carregat de sensualitat i hipersexualitzat– ha fet problemàtic creure fins i tot en el sentit de la puresa i valorar la pràctica de la castedat. ¿No és veritat que des dels mitjans de comunicació molt sovint hom ridiculitza la puresa i hom considera la pràctica de la castedat com una actitud pròpia de persones beneites o reprimides i antiquades? ¿No és cert que sovint hom banalitza la paraula “amor” i els seu significat es veu reduït a un fet fisiològic i a la satisfacció de desigs carnals? ¿Què entendrà, doncs, una persona que pensi així?, ¿com podrà apreciar l'excel·lent valor de la puresa de Maria i de la netedat de cor de tots aquells que han volgut seguir el camí obert per Jesucrist i que ens mostra la infinita puresa de Déu? En contemplar l'ésser humà, amb la seva grandesa, en tant que imatge de Déu, podrem comprendre que tot pecat i, per això també qualsevol pecat contra la puresa, és un atac contra la semblança que Déu ha posat en cada ú de nosaltres, una profanació contra la dignitat del cos humà, que és el temple de l'Esperit Sant. Però, perquè la puresa sigui autèntica i digna d'aquest nom, ha de venir acompanyada d'altres virtuts, com les que adornaren la vida de la Verge Maria. Invoquem la Mare de Déu, avui i sempre, com a Mare nostra i demanem per la seva intercessió que la gràcia de Jesucrist no deixi mai d'actuar en nosaltres.

En aquells dies, tot fent camí, el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte, si hem de morir en aquest desert? No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.» Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven, i molta gent moria. El poble anà a trobar Moisès i li digué: «Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu. Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.»
Moisès pregà pel poble, i el Senyor li digué: «Forja una imatge d’aquestes serps i posa-la en forma d’estendard. Els qui hauran estat picats, si la miren, salvaran la vida.» Moisès va fer una serp de coure, la va posar en forma d’estendard, i tothom qui havia estat picat, si mirava la serp de coure, salvava la vida.

Escolta, poble, el meu ensenyament,
escolta les meves paraules.
Aprèn dels meus llavis aquests records,
t’aclarirà el sentit dels fets passats.

R. No oblideu les obres del Senyor.

Quan els feria, ells el buscaven
es convertien i tornaven a Déu.
Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu Altíssim, el seu redemptor. R.

Però no eren més que paraules,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
els seus cors no eren sincers,
cors infidels a l’aliança. R.

Ell, tot amor entranyable,
els perdonava la culpa i la vida,
refrenava tothora el seu rigor,
s’aguantava per no ésser sever. R.

Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»

Nosaltres hem de gloriar-nos en la Creu de Nostre Senyor Jesucrist

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa.»

La princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir. R.

R. Teniu la reina a la dreta, vestida amb brocats d’or.

Escolta, filla, estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.

És el teu senyor: fes-li homenatge. R.

Conduïdes entre cants de festa,
s’acosten al palau del rei. R.

Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.» Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.» Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

La solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu és un ressò de la Pasqua i ens ajuda a contemplar la figura de Maria des d’una doble perspectiva: en relació amb el Crist i amb l’Església. Es tracta de les dues facetes d’una mateixa realitat: l’acció del Crist es perpetua en l’Església al llarg dels segles; Ell es fa present en el seu poble, del qual Maria és Mare i model de persona creient i fidel a la voluntat de Déu. En l’Assumpció de la Mare de Déu veiem com el triomf del Crist sobre la mort s’estén a tots els membres del seu cos: en nosaltres, encara com una promesa; en Maria, com una obra ja acomplerta. Sant Pau, en la primera carta als Corintis, ens parla  de la victòria del Crist ressuscitat sobre la mort i de la regeneració universal que corona la seva obra salvífica, i en aquesta obra Maria hi té un paper destacat.

Tots morim per causa del pecat d’Adam, tal com diu l’Apòstol. El Crist, home perfecte en el qual no hi ha pecat, ha volgut sotmetre’s a la llei de la mortalitat per a vèncer la mort en el seu propi terreny. Assumint la nostra condició humana, des del naixement fins a la mort, la transfigura amb el seu poder diví. La Verge Maria també va  experimentar la mort en la seva condició humana, però no a causa del pecat, absent en ella, sinó per la participació en el misteri del seu Fill, mort i ressuscitat; per això, els cristians creiem que no va conèixer la corrupció del sepulcre i que ara viu en cos i ànima –és a dir, en tota la seva realitat personal– amb Déu. La solemnitat d’avui arrenca d’una antiga festa, celebrada a Orient i Occident, anomenada Dormició de la Mare de Déu, que contemplava la mort de Maria com un adormir-se plàcidament en el Senyor. La creença en la incorrupció del cos virginal de Maria va donar lloc a la fe en l’Assumpció: Després de la seva vida mortal, Maria, plena de l’Esperit Sant, va ser assumida per Déu a la glòria immediatament després de la mort, participant, la primera de tots, en la resurrecció del Crist. Aquesta assumpció és en realitat el coronament de l’assumpció que va fer Déu de Maria des del primer instant de la seva vida, ja que des de l’eternitat l’havia escollida per Mare del seu Fill.

            Si el Crist és el nou Adam, és a dir, el nou home, pel qual ens ve l’alliberament del pecat i de la mort, la fe cristiana ha vist sempre en Maria la nova Eva, la nova Mare de tots els vivents, associada pel Crist a la seva obra salvadora i donada per Ell mateix des de la creu com a Mare de tota la humanitat. És per això que Maria participa de la reialesa del Crist. També nosaltres, a partir del Baptisme, comencem a participar d’aquesta condició reial que esdevindrà plena en la vida eterna, quan el Crist serà tot en tots. Diverses vegades, Maria és invocada com a reina: reina dels àngels, reina dels patriarques, reina dels apòstols, reina dels màrtirs, reina dels confessors, reina de les verges, reina de tots els sants, reina concebuda sense pecat original, reina assumpta al cel, reina del sant rosari, reina de la pau. La seva reialesa manifesta la seva tendra condició de mare que ens protegeix, ens empara i ens impulsa a viure l’aventura de la fe. La seva reialesa no és segons els criteris del món, no es tirànica i l’ha merescuda pel fet d’haver-la apresa en el sofriment, la discreció, el servei i la donació total a la voluntat de Déu. De totes les advocacions que hem citat anteriorment, vull ressaltar la de reina de la pau en un món que tant necessita la concòrdia i la fraternitat.