Diumenge 10 durant l'any

En aquells dies, el fill d’una dona, mestressa de casa, es posà malalt, i la malaltia s’agreujà tant que el noi expirà. La dona digué a Elies: “¿Per què et ficabes amb mi, home de Déu? Veig que has vingut a casa meva per fer presents a déu les meves culpes i fer morir el meu fill”. Ell li digué: “Dóna-me’l”. Elies el prengué dels braços de la mare, el pujà a l’habitació de dalt, on ell vivia, el posà al seu llit i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu, ¿fins a la viuda que m’acull, li feu aquest mal de fer morir el seu fill?”. Després s’estirà tres vegades sobre el noi i cridà al Senyor: “Senyor, Déu meu: feu, si us plau, que l’ànima d’aquest noi torni dintre d’ell”: El Senyor escoltà el crit d’Elies: l’ànima del noi tornà dintre d’ell, i recobrà la vida. Elies el prengué, el dugué de l’habitació de dalt a la planta baixa de la casa, el donà a la seva mare i li digué: “Mira, el teu fill és viu”. La dona digué a Elies: “Ara sé de cert que ets un home de Déu i que són del Senyor les paraules que anuncies”.

Amb quin goig us exalço, Senyor! 
M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,
i no heu permès que se n’alegrin els enemics. 
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts, 
quan ja m’hi enfonsava, 
m’heu tornat a la vida. 

R. Amb quin goig us exalço, Senyor! 

Canteu al Senyor, els qui l’estimeu, 
enaltiu la seva santedat. 
El seu rigor dura un instant; 
el seu favor, tota la vida. 
Cap al tard tot eren plors, 
l’endemà són crits de joia. R. 

Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi; ajudeu-me Senyor. 
Heu mudat en joia les meves penes. 
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.

Germans, vull que ho sapigueu: la Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes, perquè no l’he rebuda de cap home ni l’he apresa de ningú: l’he rebuda per una revelació de Jesucrist. Ja heu sentit parlar del meu comportament en el judaisme: amb quina fúria jo perseguia l’Església de Déu i l’atropellava; sobrepassava dins el judaisme molts compatricis de la meva edat, ja que era molt més zelós de les tradicions dels meus pares. Però Déu m’havia escollit des de les entranyes de la mer i m’havia cridat per la seva gràcia. Quan a ell, doncs, li semblà bé, em revelà el seu Fill, perquè jo l’anuncies als qui no són jueus. Tot seguit, sense haver consultat cap home de carn i sang, sense haver pujat a Jerusalem, a trobar els qui ja eren apòstols abans que jo, me’n vaig anar a l’Aràbia, i d’allà vaig tornar a Damasc. Només tres anys més tard vaig pujar a Jerusalem per conèixer Quefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor.

En aquell temps Jesús se n’anà a un poblet anomenat Naín. L’acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s’acostaven a l’entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d’una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la veié, se’n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s’acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s’aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca’t”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu. La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s’escampà aquesta anomenada de Jesús.

¡Noi, aixeca’t!

L’episodi de la resurrecció del fill de la vídua de Naïm ens mostra l’atenció de Jesús envers les dones –marginades per la societat de la seva època, sobretot les que eren vídues–, la seva proximitat misericordiosa als que pateixen i, sobretot, el seu missatge de vida. Avui tenim una bona ocasió per parlar del destí de la vida que Déu ha preparat per a la humanitat. ¿Quina és la nostra consideració davant la mort?, ¿hi pensem alguna vegada?, ¿quan i com?

Per començar, la mort és un fet seriós que ens interroga. Les dues dones d’avui, la de Sarepta i la de Naïm, ploren el seu dolor: la de Sarepta protesta contra Déu i el seu profeta, és tot un símbol de les nostres actituds davant la mort. L’Evangeli de Jesús no nega pas la mort: però li dóna el seu sentit i la seva resposta des de l’amor de Déu. El Crist surt a trobar la humanitat que sofreix, es compadeix del dolor d’una mare, ordena que s’aturin els que porten el fèretre i crida novament a la vida el jove mort. Veritablement, en Jesucrist, Déu ha visitat el seu poble i s’ha atansat als nostres mals per posar-hi remei i als nostres dolors per guarir-los. La paraula de Jesús és humana –“No ploris”– i divina alhora –“noi, a tu t’ho dic, aixeca’t–. És paraula eficaç que pot donar vida als altres perquè Ell mateix ha vençut la mort: la Resurrecció del Senyor no és pas un retorn fugisser a la vida, com ho serà per al jove de Naïm: Jesucrist, un cop ressuscitat, ja no mor més, la mort ja no té cap poder damunt d’Ell.

El Senyor se’ns mostra com un Déu d’amor, proper a la nostra història, i sobretot com un Déu de vida. La resposta de Déu al misteri de la nostra feblesa i de la nostra mort és la vida: el destí que ens ha preparat, i que ens ha revelat en el seu Fill Jesús, és la vida per sempre. Aquest és el nostre futur, encara que ens costi trobar una explicació a com succeirà ni puguem entendre el misteri de la mort, la seriositat de la qual no podem ni hem de defugir; per aquesta raó, nosaltres no mirem pas la mort –la dels nostres éssers estimats o la nostra pròpia – com els qui no tenen esperança, sinó amb la confiança serena que ens dóna Jesucrist, que ha vençut la mort en Ell mateix i en nosaltres i ens ha obert el camí de la vida. Ja des del Baptisme hem estat submergits en la mort i en la resurrecció de Jesús, i som cridats a la vida amb Ell.

L’efecte de l’Eucaristia més afirmat en l’Evangeli és la Vida: «Qui menja la meva Carn i beu la meva Sang… està en mi i jo en ell; viurà per mi… i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,56-57). Avui, la invitació a la comunió ens fa patent aquesta relació entre Eucaristia i vida: «Jo sóc la resurrecció i la vida –diu el Senyor–, el qui em menja tindrà vida eterna». ¿Ens adonem o no del gran tresor que Déu ens hi ha posat a les mans? La Paraula de Déu ens crida a viure avui per sempre, a aixecar-nos i posar-nos a caminar.