Diumenge 5 durant l'any

 

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)

 

L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

 

 

 

Salm responsorial [Sl 137,1-8 (R. v. 1c)]

 

Us enalteixo amb tot el cor, Senyor, 
us vull cantar a la presència dels àngels. 
Em prosterno davant del santuari. 

R. Us vull cantar a la presència dels àngels, Senyor. 

Enalteixo el vostre nom perquè estimeu i sou fidel. 
Sempre que us invocava, m’heu escoltat, 
heu enfortit la meva ànima. R. 

En sentir el que vós heu promès, 
tots els reis de la terra us lloaran i celebraran que vós obreu així: 
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor.» R. 

La vostra dreta em salva. 
Que el Senyor continuï afavorint-me. 
El vostre amor perdura sempre. 
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.

 

 

 

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)

 

Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi. [Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?] Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.

 

 

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)

 

 

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

 

 

Ho van deixar tot i el van seguir

 

Jesús, amb el poder de l’Esperit, realitza l’obra salvadora per a la qual ha estat enviat. Jesús és el Regnat de Déu que es va desenvolupant dinàmicament fins a la plenitud dels temps; és així com Jesús es presenta als seus a la sinagoga de Natzaret; i és així com ens crida aquest diumenge. No fa pas una crida abstracta i impersonal, sinó que Déu ens crida personalment a cadascú. I ens crida per i per a quelcom determinat; tots i cadascun de nosaltres som cridats a ser la seva possessió personal, ¿ens n’adonem de debò? Les lectures d’avui són tres exemples de vocació. Totes tres tenen el mateix esquema: Déu crida i l’home li respon. Al mateix temps, són diferents, perquè cada persona és diferent; perquè els dons divins es manifesten de manera diversa; perquè en cadascú intervé la seva pròpia llibertat. És gràcies a la nostra resposta positiva que som lliures de debò, perquè ningú no estima tant la nostra llibertat com aquell que l’ha creada. La nostra mateixa llibertat pot generar una resposta immediata, una resposta dubitativa, una resposta que perdi força al llarg del temps, o fins i tot pot generar una resposta negativa, amb la possibilitat que Déu pugui tocar el cor humà en el moment que hom menys ho pensa.

Hem contemplat tres vocacions, tres processos diferents, però un mateix esquema: crida de Déu i resposta de l’home. Isaïas és cridat enmig d’una visió de la glòria de Déu, l’escenari és impressionant: el Senyor està assegut en un soli elevat i el seu mantell cobreix tot el temple. Al seu voltant hi ha serafins drets que criden: «Sant, sant, sant és el Senyor…». Aquesta és la litúrgia del cel, a la qual nosaltres ens hi afegim cada vegada que celebrem l’Eucaristia: «Per això amb els àngels i els sants, proclamem la vostra glòria tot dient: Sant, sant, sant és el Senyor…». La resposta d’Isaïas posa per davant una objecció: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs…». Només la força del Senyor pot superar la dificultat i, gràcies a la força del Senyor, Isaïas pot respondre a la crida: « Qui enviaré? Aquí em teniu: envieu-m’hi».

Pau és el més petit dels apòstols. La història prèvia a la seva conversió sembla jugar en contra seva, ja que havia perseguit l’Església. Però Déu és el Pare que acull i perdona el fill perquè és fill; se n’alegra perquè el fill que donava per mort ha tornat viu, el fill que donava per perdut ha estat retrobat. «Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa», ha dit l’apòstol.

Pere i els fills de Zebedeu són pescadors experimentats. Saben que si no han pescat res durant tota la nit, no ho aconseguiran pas durant el matí. Déu mateix els crida: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». La resposta no demostra precisament uns grans ànims, però tampoc no hi ha res a perdre: «Ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Amb la força del Senyor, la gràcia de Déu, la pesca es converteix en un miracle; fets pescadors d’homes, la paraula del Senyor arribarà fins als límits de la terra.

Certament, no tot és fàcil. La fragilitat, el cansament i les dificultats formen part de la nostra vida quotidiana. L’oració col·lecta d’avui reclama per a nosaltres alguna cosa més que una bombona d’oxigen. Els tres verbs que fa servir en la petició creixen en intensitat: vetlleu, protegiu, defenseu… Senyor, resteu sempre amb nosaltres, la vostra misericòrdia és eterna, no abandoneu l’obra de les vostres mans. ¿Confiarem sempre en Ell?

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!