Diumenge 27 durant l'any

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: «Violència», i no em salvareu? Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes? Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s’aixequen discòrdies. El Senyor em respongué: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. »L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.»

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, 
aclamem la Roca que ens salva; 
presentem-nos davant seu a lloar-lo, 
aclamem-lo amb els nostres cants. 

R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: 
«No enduriu els vostres cors.» 

Veniu, prostrem-nos i adorem-lo, 
agenollem-nos davant el Senyor, 
que ens ha creat, ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura, 
el ramat que ell mateix guia. R. 

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: 
«No enduriu els cors com a Meribà, 
com el dia de Massà, en el desert, 
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres». R. 

Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Per tant, no t’avergonyeixis ni del testimoni que donà el nostre Senyor ni de mi, que estic empresonat per ell; tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Tingues com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres.

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

Hem escoltat la senzilla i humil pregària dels apòstols: «Doneu-nos més fe». Crec que aquesta ha de ser també avui i cada dia la nostra oració, perquè tots i cadascun de nosaltres necessitem que la nostra fe en Jesucrist sigui més present en tota la nostra vida, la il·lumini i la transformi. La paraula “fe” és molt curta, només té dues lletres, però expressa una realitat que té un llarg abast i un gran i profund contingut.

            De vegades veiem que viure la fe cristiana no és gens fàcil, ateses les circumstàncies del món actual. Jesús va dir als seus deixebles: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i plantat al mar”, us obeiria». Per una banda, veiem la força de la fe; i per un altra ens sentim moltes vegades tan estranys com un arbre arrencat de soca-rel i plantat en el mar, en una situació adversa, havent de resistir la força de les onades i la sal de les ideologies, tan variades com contràries, que amenacen d’asfixiar el pensament cristià. Vivim en una societat pluralista, on conviuen diverses maneres d’entendre i practicar el que podríem anomenar valors humans i normes morals; i veiem que hom nega principis fonamentals per al cristià. Fins i tot, de vegades, sembla que no estigui de moda ser creient, que gairebé cal amagar el fet de ser cristià, encara que molts, quan arriba el moment, continuïn casant-se en l’Església, bategin els seus fills o els duguin a fer la primera comunió, però això són fets aïllats en una vida normal que sembla tenir molt poc a veure amb la fe en Jesús i el seu Evangeli.

            Vivim en una societat secularitzada, on el sentit de Déu, els ensenyaments del Crist i les conviccions cristianes semblen tenir poc pes. El que pesa més tot sovint són les interpretacions del món i de la vida humana que es presenten com a científiques -amb raó o sense-, com a pròpies de la societat actual, com a simplement humanes. I encara, potser la major dificultat per viure avui la fe en Jesucrist sigui la força social d’un ambient que podríem anomenar pagà, on sembla prevaldre com a criteri màxim l’acontentar-se amb viure bé, cercant el major plaer possible, amb el desinterès pel treball de construir una societat més justa i fraternal. Amb tot, també és veritat que, sovint, els qui lluiten per aquests valors -que són els valors del Regne de Déu- de més justícia, més fraternitat millor convivència i realització humana, ho fan basant-se en opcions distintes a la fe cristiana i, des d’elles, acusen els cristians de no treballar prou per allò que nosaltres afirmem, però que, segons ells, no practiquem pas.

            Sense negar les dificultats actuals, m’atreviria a dir que sempre ha estat difícil viure la fe i que, per tant, no podem buscar excuses. Hem sentit l’exhortació de sant Pau a Timoteu a viure la fe no amb un esperit «de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny». És el mateix que ens podria dir avui. ¿És que la societat d’aleshores oferia més facilitats que l’actual per viure i propagar la fe? No, més aviat al contrari. I, tanmateix, Pau no cedeix en les seves exigències, per fidelitat al Senyor. Tampoc nosaltres no podem cedir. Si pensem que pel fet que a la nostra societat convisquin –i de vegades sembli que tenen més força– altres maneres de pensar i de viure, ja estem dispensats de viure amb fermesa la nostra fe, és que no hem entès res del que vol dir creure en Jesucrist. Ell no ens va oferir un camí fàcil, triomfant i reconegut per tothom. Tanmateix, creiem que Ell és el camí de vida i salvació per tothom.  

            Però l’apòstol afegeix que aquest esperit amb el qual hem de viure la nostra fe és també d’amor i de seny. Ens equivocaríem si identifiquéssim viure amb fermesa amb el fet de viure’l a la contra, sense amor i sense comprensió. Ben al contrari: en la nostra societat pluralista i secularitzada hem de viure la fe, potser més que mai, amb una gran càrrega d’amor envers tothom, siguin creients o no, sigui quina sigui la seva ideologia i la seva manera de considerar la nostra fe; amb una gran dosi de seny, és a dir, de comprensió i d’anàlisi de la situació real de la nostra societat, de valoració dels seus aspectes positius i de saber oposar-nos als seus aspectes negatius, però de manera que hom ho entengui, que no sigui tant una simple oposició com una oferta de conversió. Per aquesta tasca difícil de viure la fe i fer-la present a la nostra societat, l’ajuda del Senyor no ens fallarà mai si sabem demanar amb la mateixa senzillesa dels apòstols: «Doneu-nos més fe».