Diumenge 30 durant l'any

 

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira (Sir 35,12-14.16-18)

 

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

 

 

Salm responsorial [33,2-3.16.18.19.23 (R.: 7a)]

 

Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.

R. Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta.

Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
escolta quan criden auxili.
Així que criden, el Senyor els escolta
i els treu de tots els perills. R.

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets.
El Senyor rescata de la mort els seus servents,
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.

 

 

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu (2Tm 4,6-8.16-18)

 

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació. Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 18,9-14)

 

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

 

 

 

Des de fa uns diumenges, la Paraula de Déu remarca com és de fonamental la pregària en la vida del cristià i ens ensenya les qualitats de l’oració sincera que brolla de la fe: és confiada, perseverant, plena d’amor i humil. Avui, l’Evangeli posa l’èmfasi en la humilitat, virtut que, a la llum de la gràcia de Déu, fa que ens veiem i ens valorem tal com som, tot descobrint les nostres limitacions, però també les qualitats que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres i el molt que Ell ens estima. Avui serà bo que aprofundim en la relació que hi ha entre pregària i humilitat i que veiem, per tant, el valor de la nostra vida davant Déu.

Quan algú busca feina, mira de presentar un currículum brillant i de cercar bones recomanacions. A les necrològiques dels diaris acostumen a figurar els càrrecs i els títols ostentats pels difunts durant la seva vida. Tot això, no és ni bo ni dolent en ell mateix, tot dependrà de com reflecteixi la veritat i no sigui signe de supèrbia. El 10 d’abril de 1989 es van celebrar els funerals de l’última representant de la reialesa austríaca, l’ex-emperadriu Zita de Borbon i Parma, on va tenir lloc una escena curiosa, pròpia del ritual amb el qual es realitzaven les exèquies dels nobles de l’Imperi Austro-hongarès; a aquesta escena que tot seguint mencionaré li podem donar una aplicació a la nostra vida. La comitiva, amb el fèretre, arriba a l’església dels PP. Caputxins de Viena i el cap de protocol dóna tres cops a la porta tancada. «¿Qui vol entrar?», pregunta el sacerdot de dins estant. Responen: «Sa Majestat Imperial Zita, emperadriu d’Àustria, reina d’Hongria, duquessa de Moràvia –i podeu afegir encara més títols–». «No la coneixem», contesta el sacerdot, i la porta resta tancada. Per segona vegada es repeteix la mateixa pregunta amb les mateixes respostes. Per tercera vegada es reitera l’escena i a la pregunta «¿Qui vol entrar?», responen: «Zita, una pobra pecadora». En aquell moment s’obren les portes de l’Església de bat a bat perquè entri la comitiva i el fèretre. Quan ens posem davant Déu, ho hem de fer amb gran humilitat. En començar la celebració eucarística, demanem perdó al Senyor en l’acte penitencial i aquesta és la nostra primera pregària. Seria inútil que ens presentéssim davant d’Ell amb una llista de mèrits i de drets que volem reclamar, ja que l’única manera de posar-nos a la seva presència és amb un cor contrit mentre esperem la seva pietat. Déu, molt millor que nosaltres mateixos, ens coneix a fons i, malgrat les nostres defallences, ens estima fins a l’extrem, perquè vol la nostra conversió i que arribem a la vida. Quan ens penedim sincerament i confessem els nostres pecats, Ell ens abraça i ens dóna la benvinguda.

            Per això, el nostre encontre amb Jesucrist és el trobament de la misèria humana davant la misericòrdia divina. Una temptació que podem tenir en sentir aquesta paràbola és la de menysprear el fariseu i sentir simpatia vers el publicà; ara bé, ¿no és això també un judici dels molts que fem sobre les persones? ¿Tenim capacitat de jutjar ningú quan allò que ens cal és demanar perdó a Déu? Simpatitzem amb el publicà, però, ¿quantes vegades hem fet com el fariseu, creient-nos millors que els altres? Possiblement, ¿no hem fet servir també les faltes del proïsme per pujar-hi a sobre i cantar les nostres excel·lències? És el que feia el fariseu de la paràbola: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies per setmana i us dono la desena part dels meus ingressos», feia servir els pecats dels altres per exalçar la seva pretesa virtut, i això també és misèria humana. El fariseu i el publicà van anar al temple a pregar al mateix temps, però no formaven comunitat i se sentien distanciats l’un de l’altre; Jesucrist ens crida avui i cada diumenge a trobar-nos amb Déu a través seu i a formar comunitat, superant desigualtats i creant llaços d’unió. Quan venim a l’Església a celebrar que Déu ens ha salvat, no hauríem d’oblidar mai aquesta veritat i pensar que, en trobar-nos amb el Senyor, es produeix un encontre de la seva misericòrdia amb la nostra misèria. Si la vida cristiana és comunió amb Jesucrist, ¿no hauríem de desterrar tota classe de fariseisme?, ¿no hauríem de ser més piadosos, més pacients, més comprensius i benèvols, més humils en definitiva? En resar el Parenostre demanem perdó per les nostres ofenses i ens comprometem a perdonar els qui ens han ofès. Si avui sentiu la veu del Senyor, no enduriu els vostres cors.

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!