Diumenge 11 durant l'any

Lectura de la profecia d'Ezequiel (Ez 17, 22-24)

Això diu el Senyor: «També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d'Israel. Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. Ocells de tota mena s'ajocaran a la seva ombra i viuran en el seu brancatge. Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor. Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs. Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

Salm responsorial [91, 2-3.13-14.15-16 (R.: cf. 2a)]

És bo de lloar l'Altíssim, 
de cantar al vostre nom, Senyor, 
de proclamar al matí el vostre amor,
i de nit la vostra fidelitat. 

R. És bo de lloar-vos, Senyor.


Els justos creixeran com les palmeres, 
es faran grans com els cedres del Líban; 
plantats a la casa del Senyor creixeran als atris del nostre Déu. R. 

Encara donaran fruit a la vellesa, 
continuaran plens d'ufana i de vigor, 
per proclamar que el Senyor és recte, 
que la meva Roca no coneix la injustícia. R.

Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint (2Co 5,6-10)

Germans, ens sentim molt coratjosos. Sabem que mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure'l; però ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos com quan en sortirem. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

Lectura de l'evangeli segons sant Marc (Mc 4,26-34)

En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.» Deia també: «A què podem comparar el regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.» Jesús anunciava el regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

 

 

 

Déu ens convida cada dia a viure en l’esperança: el seu Regne creix entre nosaltres de manera humil, però real i efectiva. Alguns contemporanis de Jesús es preguntaven si, amb la seva predicació misericordiosa, el Mestre aconseguiria instaurar el Regne de Déu que proclamava, ni els mateixos deixebles no comprenien aquests mètodes; ¿no calia una acció més decidida, uns plans més estudiats i una estratègia més agressiva que instaurés un nou ordre de coses? Sovint, l'acció humana està condemnada al fracàs, perquè som impacients i volem veure resultats immediats, i si no, pensem que tot ha estat un desastre i no ha servit per res. Tanmateix, les dues paràboles, que ens parlen del creixement real del Regne de Déu són molt alliçonadores; totes dues ens parlen de coses tan ínfimes que sembla que no siguin res: el gra de blat i la llavor de mostassa.

La llavor del Regne, com el gra de blat, té força i dinamisme per créixer i donar fruit. Malgrat les dificultats que es presenten al llarg de la història, el Regne de Déu s'obre pas en el món i va creixent en el cor dels homes. És una meravella de la qual no ens sabem avenir, però que ens mostra com aquest Regne no és el resultat d'uns plans humans estudiats, sinó un do de Déu, que estima tots els homes. Això no ens dispensa pas de la nostra col·laboració, ni justifica una actitud mandrosa; però ens dóna esperança davant les adversitats i les proves que contribuirien a desanimar-nos. Per experiència, puc corroborar la veracitat d'aquesta paràbola; el protagonista d’aquesta història no és un gra de blat, sinó una llavor de raïm, però tant se val, perquè també aquesta imatge serveix per posar de manifest el dinamisme i la força interior d’allò que de vegades hom té per insignificant. Quan era Vilassar de Dalt, la parròquia on em van ordenar sacerdot, estàvem llavors construint el campanar. Després de les obres, el pati de la rectoria havia quedat ple de ciment endurit; després de treure’l, de remoure i deixar la terra neta, vaig veure un petit brot, una insignificant fulla de parra que començava a brotar. Feia tres anys que havia caigut un gra de raïm i havia quedat enterrat i oblidat sota el ciment, però la vida que continuava dintre d'ell no es va rendir i va fer possible que, malgrat aquelles circumstàncies adverses, desenvolupés la seva força i es convertís en una parra gran. Si això ho va poder fer un gra de raïm, ¿què no podrà l’Evangeli?, ¿què no podrem nosaltres amb la força divina que ens dóna l’Esperit Sant?

L'Església és com la llavor de mostassa, no importa la petitesa ni la insignificança quan l'amor és gran. Déu ha escollit uns mitjans pobres humanament parlant, però així, la força divina ressalta més en la nostra debilitat. La condició humana és pobre, però a les mans de Déu es converteix en instrument de salvació. La comunitat cristiana té un origen humil, però va creixent dia a dia i es fa un arbre gran per donar casa als ocells del cel, és a dir, a tots els homes i dones de bona voluntat vinguts d’arreu del món, perquè l'Església és i vol ser universal, oberta a tothom, com a porta d'entrada al Regne de Déu. Quan ens assembli que el Regne no progressa, quan ens veiem incapaços de fer conèixer l'Evangeli, quan ens vingui el mal pensament de creure que l'Església ha perdut el tren i ja no té res a fer, quan ens vingui el desànim, pensem en els orígens: com dotze homes rudes, poc preparats humanament parlant per a la gran missió que Déu els hi havia encomanat, però entusiasmats davant la persona de Jesús de Natzaret, confiats en la força de l'Esperit Sant, plens d'amor i d'il·lusió van començar d’estendre el Regne de Déu. Jesucrist és tan present entre nosaltres com quan era amb ells. I el Regne continua predicant-se i vivint-se avui i aquí; continua creixent perquè també a la nostra època hi ha sants i profetes. No crec pas que els nostres temps siguin més difícils que els dels primers deixebles. Demanem a Déu ser nosaltres també com els primers cristians, confiant incondicionalment en la llum i l'ajuda de l'Esperit Sant i oferint, amb Jesucrist, la nostra vida al Senyor.

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!