Diumenge 32 durant l'any

Lectura del llibre de la Saviesa (Sa 6,12-16)

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen. Si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar: la trobarà asseguda a les portes de casa. Pensar-hi sempre ja és tenir l’enteniment madur, i si, per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla, aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre buscant els qui se la mereixen; generosament se’ls apareix pels camins i els surt al pas en tot el que es proposen.

Salm responsorial [62,2.3-4.5.6.7-8 (R.: 2b)]

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. 
Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, 
com terra eixuta sense una gota d’aigua. 

R. Tot jo tinc set de vós, Senyor, Déu meu.

Jo us contemplava al vostre santuari quan us veia gloriós i poderós.
L’amor que em teniu val més que la vida; 
per això els meus llavis us lloaran. R. 

Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. 
Saciat del bo i millor, us lloaré amb el goig als llavis. R. 

Quan des del llit us recordo, 
passo les nits pensant en vós, 
perquè vós m’heu ajudat, 
i sóc feliç sota les vostres ales. R.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 4,13-18)

Germans, no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristíssiu, com ho fan els altres, que no tenen esperança. Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell. [D’acord amb la paraula del Senyor us diem que nosaltres, si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor, no serem primers que els qui hauran mort, perquè, a un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel, al toc de corn de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d’entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells pels aires, en els núvols, per sortir a rebre el Senyor, i així estarem amb ell per sempre. Consoleu-vos, doncs, els uns als altres amb aquestes paraules.]

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu (Mt 25,1-13)

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s’emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec. »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.»

 

 

Voldria començar l'homilia d'avui plantejant unes preguntes: al llarg de la jornada, ¿pensem algun cop en el dia de la nostra fi?, ¿ens plantegem que arribarà un moment en què el Senyor ens cridarà a la seva presència i deixarem aquest món?, ¿reflexionem en el fet que el Senyor vindrà un dia a posar fi a la nostra història i a la història de la humanitat? El fragment de l'Evangeli d'avui ens convida a recordar aquest fet: la nostra vida és una espera de l'arribada de l'espòs. Tenir present que la vida té un moment culminant que és la mort, és una cosa que hem de recordar de tant en tant. I avui pot ser un bon dia. A més, el que l'apòstol sant Pau diu als tessalonicencs és una bona resposta davant la preocupació d'uns cristians dels primers temps, inquiets davant del que els passaria als qui ja han mort. Nosaltres no tenim aquestes preocupacions, però potser estem a l'altre extrem: simplement, no hi pensem gaire. I aquesta absència o falta de presència de la mort a les nostres vides no és certament bona per a ningú, i menys per als cristians. Avui dia hom mira de mantenir allunyada la mort del panorama social tant com sigui possible, ja que és percebuda com un tema desagradable; però això ha portat com a conseqüència la deshumanització de la mort: la major part de la gent ja no mor a casa, sinó en hospitals asèptics i freds; els difunts són vetllats en els tanatoris, on sovint se celebra una breu cerimònia, i d'aquí es passa al cementiri, que sol estar al costat i, així, la mort ha deixat de tenir rellevància social, ja que amb prou feines se la veu passar pels nostres carrers, i amb això hem perdut pràcticament l'ocasió de reflexionar sobre la caducitat de la vida i preparar als éssers humans a ben morir. El record de la mort ha de tenir  per objectiu fer-nos adonar que més enllà de tot mal i de tota feblesa humana, que tan brutalment evidencien la mort, hi ha l'amor de Déu, que dóna vida plena. L'anhel dels tessalonicencs d'estar amb el Senyor per sempre, i la set de Déu que canta el salm, constitueix l'horitzó últim de la nostra vida.

Des d’aquesta perspectiva adquireix el seu sentit ple l'advertència urgent de l'Evangeli, que, darrere d'un advertiment a les cinc verges desassenyades, conté un avís per tothom. Aquell banquet de noces era un esdeveniment transcendental; per a nosaltres, és una de les múltiples imatges que volen expressar la inexpressable plenitud del Regne de Déu. I sembla mentida que hi hagi gent amb tan poc seny com per deixar-se escapar un esdeveniment com aquest: gent que no porti l'oli que ha d’il·luminar, i que s'adormi; gent que no visqui amb tensió l'espera d'aquell gran moment, el de l'arribada de l’espòs per entrar amb tothom a la sala del banquet. Jesús ens pregunta en definitiva si creiem o no en Ell i en el seu Regne. Si hi creiem, no serem pas uns necis i no deixarem d’estar pendents d'Ell, del seu camí i de la seva plenitud. Si hi creiem, tota la nostra vida consistirà en anar omplint d'oli les nostres gerres, perquè les nostres llums estiguin sempre a punt per donar la màxima llum possible. ¿Ens hem fixat en un detall prou significatiu?: La imatge que Jesús fa servir per parlar de com hem d'estar a punt no és una imatge negativa que ens convida a no fer tal cosa o tal altra –evitar pecar per salvar-nos–, sinó que és positiva i activa, una imatge que ens convida a actuar: hem d'emmagatzemar oli, hem de posar la nostra vida cristiana en acció.

El llibre de la Saviesa, en un to sapiencial i amable, afegeix una consideració a tot el que diu l'Evangeli. Ningú no pot excusar-se de no tenir l'oli a punt dient que no sabia de què es tractava o dient que volia tenir oli però que no sabia com aconseguir-ho: els qui "estimen" la saviesa, els qui realment volen posar en l'Evangeli el seu cor i el seu camí, «arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen: ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen».    

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!