Diumenge 30 durant l'any

Lectura del llibre de l'Èxode (Ex 22,20-26)

El Senyor diu: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe: Si els maltractes i alcen a mi el seu clam, jo l’escoltaré i, encès d’indignació, us mataré amb l’espasa: les vostres dones quedaran viudes, i orfes els vostres fills. »Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-l’hi abans no es pongui el sol. És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

Salm responsorial [17,2-3a.3bc-4.47.51ab (R.:2)]

Us estimo, Senyor, 
vós m’enfortiu, 
roca i muralla que em deslliura. 

R. Us estimo, Senyor, 
vós m’enfortiu.
 

Déu meu, penyal on m’emparo, 
escut i força que em salva. 
Rodejat d’adversaris delirants, 
clamo al Senyor, 
crido auxili d’entre els enemics. R. 

Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal. 
Beneeixo el Senyor que em salva. 
«Ha donat grans victòries al seu rei, 
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit.» R.

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 1,5c-10)

Germans, ja sabeu el que fèiem per vosaltres mentre érem a la vostra ciutat. També vosaltres heu imitat el nostre exemple i el del Senyor, acollint la paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l’Esperit Sant. Així heu estat un model per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia, perquè, des de la vostra ciutat, s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor. I no solament a Macedònia i a Acaia, pertot arreu parlen de la vostra conversió de manera que no ens cal afegir-hi res: ells mateixos conten com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts i que ens salvarà de la pena en el judici que ha de venir.

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu (Mt 22,34-40)

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els fariseus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.»

 

Jesús ens comunica avui un missatge aparentment senzill i que se’ns ha fet molt conegut, encara que, si som sincers, sovint se’ns fa difícil de practicar: «Estima Déu sobre totes les coses i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el manament de l’amor, sempre actual i amb gran força. Encara que ho van fer una altra vegada per posar Jesús en un parany i posar-lo a prova, hem d’agrair als fariseus l’oportunitat que donen al Mestre de condensar tot el seu ensenyament i tot el seu pla de vida en un principi fonamental, universal i vàlid per a tots els temps. També nosaltres ara, entre tantes direccions vers les quals es mou el nostre interès, ens preguntem què és el que importa de veritat, i Jesús també ens respon. Ell uneix l’amor a Déu, el primer manament, i l’amor al proïsme, un precepte semblant al primer.

L’amor a Déu és el primer de tots els manaments. Aquell que es formula bíblicament com «No tindràs cap altre déu»: un manament que continua sent el més radical de tots, contra els ídols antics i els moderns, contra el perill de centrar-nos en altres “déus”: estimar Déu no és únicament no blasfemar, o santificar les festes, actituds molt necessàries per altra banda, sinó que és posar el seu pla de vida com a prioritat absoluta en els nostres programes i en la nostra mentalitat. És escoltar la seva Paraula, trobar-nos amb Ell en la pregària, estimar el que Ell estima. Es quelcom més que témer-lo o fins i tot obeir-lo: és estimar-lo. L’apòstol Pau lloa els cristians de Tessalònica quan els diu: «Abandonàreu els ídols i us convertíreu a Déu per adorar només el Déu viu i veritable»; heus ací una resposta al materialisme i a les temptacions idolàtriques tan abundants avui dia. Estimar Déu és posar-lo a Ell per davant de qualsevol altre valor, és veure’l també com a raó que sosté l’amor al proïsme, que per a molts sembla el valor prioritari, però que el Crist posa com a conseqüència del primer manament. La creu, que és el nostre símbol, està formada per dos eixos: el vertical, que representa l’amor a Déu, el qual sosté l’horitzontal, que significa l’amor als altres. L’eix horitzontal no flota pas a l’aire per ell mateix.

Jesucrist uneix les dues direccions de l’amor: no s’hi val estimar Déu –o dir que l’estimem– i negligir l’amor als altres, especialment els més febles. Avui també, i més que mai, podem enumerar –cadascú en el seu ambient– els més desemparats de la societat, els qui marginem entre tots per aprofitar-nos d’ells i de la seva feblesa… De vegades en l’àmbit econòmic, altres el en cultural; però sempre paguen uns quants la usura i l’ambició dels altres. I la dignitat de la persona humana, tant si és per motius socials com racials o ideològics o religiosos, queda humiliada: i Déu es fa seva aquesta humiliació, tal com ens ho ha recordat Ell mateix al llibre de l’Èxode. Els cristians no complim aquest manament com a mera filantropia, ni per fer propaganda, sinó com a conseqüència de l’amor a Déu i de l’amor que Déu ens té. A la família, a la comunitat eclesial, a la societat, a l’escola, a la feina: en tots els camps tenim cada dia mil oportunitats per examinar-nos: ¿estimo de debò Déu i el proïsme? El millor model és el mateix Jesús: només cal recordar com va estimar Déu, el seu Pare, i com va tractar els altres, sobretot els més abandonats.

L’amor no és tan sols un manament, una llei important. És la raó de ser de tot, l’ànima de tota la llei i de la vida cristiana, personal i comunitària. Aquí rau la novetat del cristianisme. Som cristians de debò si estimem de veritat. El nostre examen final serà aquest: «perquè em vau donar menjar…», «el que vau fer amb un d’aquests, ho fèieu amb mi…». En l’Eucaristia exercitem el nostre amor a Déu escoltant-lo, acollint el do del Cos i la Sang del Senyor. Però també ens comprometem d’estimar els altres, ja que diem: «així com nosaltres perdonem», «doneu-vos fraternalment la pau» i moltes altres expressions que posen de relleu l’amor als germans. Així, doncs, la nostra celebració és un resum del programa vital per a tota la setmana en unir els dos manaments del Crist.

FACEBOOK

TWITTER



Free counters!